Aquest compte es va publicar l´any 1.905 pel Baró d´Alcahalí, aquest home va ser un prohom d´alcalà, un noble il.lustrat Valencià de principis de segle.

Es curiós a la vega que interesant que algú faça menció d´un métode de caça tradicional en la literatura valenciana de principis de segle.

COMPTE: EL PARANY

Demprés de tindre nou fills, dels que se li moriren huit y la dóna, Batiste bufanuvols resolgué tornarse á casar, perque segóns día necessitava mole nou, coas que no consegúi perque sa nova muller, la Téndra, no tingué familia. Era ésta, doneta grasiosa y polida, pero tan negra, que mascarava, y tan menuda, que dien parlava sempre fort pera que no la chafaren, pero la veritat era que sempre estava manant algo á crits, com un general de comedia.

Dedicats fea mols anys a la politica de póble, havia lograt la confiansa dels gobernadors, y la influencia precisa pera posar condicions en totes les votaes, puix disponia de vots suficients pera guanyar una elecsio.

No Cal dir que d´aquesta influencia usava y abusava, perque tenía la consencia sese ensetar, y si cualsevól en el poble volía posárseli al davant, el cluxía en el repartos de consumos, y en denuncies al Sindit, fins que el infelís se li entregava, convensut de que la única manera de viure allí, era reconeixer la autoritat de Batiste.

Apenes sabia les beseroles, y en molta dificultat tirava en el paper unes ralle, a les que nomenava firma, pero era el alcalde obligat en cuasi totes les situacions, y el prohom á qui rendíen vassallage fins el retor , el metje i la gent més sabuda del poble. Allí el veinat no tenía ni aigua, ni llum, ni seguritat personal, pero ningú era osat de malmolar en públic, encara que bor la llar, li llevaren la pell. Així i tot, se dona el cas de que la gent deixara de anar a la esglesia en un póble tan religiós com aquell, perque el retor despedí al organiste –amic del alcalde- fundat en que no savía tocar més que polques y couplets en la misa de renovació.

Y lo que es el mon; aquell home tan dominant, estava dominat per la dona, que el tractava á rabo de borrego, sens que ell piulara ni ramugara. Tot el Seu conhort cuant estava reblit de verí, se reduía á passar á la casa del costat, ahon vivía un amic que unflava á pallices a sa muller, pera dirli: -Cuant vages a pegar á la teua dona, avesam y te enviaré á la Tendra.

Barata les debilitats em Roseta, cuant topava al infelís escolá en un feixet de llenya de les malees comunals, cridava als guardes pera que li donaren lo seu, que era una pallisa en sa presencia, y consollarlo demprés dientli:- Llavors erem amics, y res te susuía; asó te ensenyará á no anar de Rodes á Pifartos, y á no deixar la carretera per anar per la dresera.

Pera que res faltara a Bufanuvols, tenía també el vici de emborrajarse, y la pretenció de que el ferse calent no era un defecte. Perque segóns dia, si li agradavea el beure no era pera afició al aiguardent, si no per les hores d´alegría que li donava. Si poguera ú emborrajarse resant, no hauría en lo mon hóme mes resador que éll.

Sens dubte pera fer esperiments, enllasava aquella afición en la de la casera, y asovint teníen que replegarlo fet un cuiro, del puesto del perdigot.

Aquesta conducta del ferestica casic, anava mimvantli uns prestigis que arreplegava el partit contrari, perque en aquell póble, com en tots els pobles que estimen, havía dos partits y dos músiques, encara que á la desl enemics no la deixaren tocar mai.

En estes y les latres, torná al póble en dinés ú del partit contrari, que havía estat cinc anys en les Amériques.

Al objetcte de cumplir una promesa, encarregá al retor organisara una gran festa en la esglesia, á la mare de Deu del Carme.

Enterat Bufanuvols de que volien tocara la música nova en la festa, li enviá un recao al retor, dientli que s´oposava á la celebració de aquella missa, perque en el póble no havía més Mare de Deu que la del Roser, perque totes les altres eren mares dides.

Un día la Téndra li tirá en cara á Batiste el que en poble se veníen torts en lo mercat, y ella encara no els havía tastat aquell any. La queixa de sa muller, manifestada en la suavitat que tenía per costum, li arrivá més á lo fondo que un procés electoral.

De repent cridá á Malagana l´aguasil y l´ordená que per aquella nit estiguera amanida la paransa en les gabies y atifells necessaris, perque havía resolt anar á la casera de torts avans de rompre el día.

Dit y fet, la orde va ser complida y á les tres del matí, al vore el sereno les tres pedres en el brancal, despertá al alcalde, que al poc rato ixía al terme acompanyat de Malagana, el primer envolicat en una manta morellana y el aguasil en la gabia del musól y la sistella del almorsar.

La nit estava clara com un ull de peix. Sense parlar ni fer ruido entraren en la paransa. El musól va ser posat en la seua percha, y el dos callaren. El fet de la matinada gelava el alé, y el aguasil, que sols duia una bufandeta, se li va ficar per els polsos la gelor y astornudá dos vóltes.

Aquell sacrilegi en una paransa ahon no havíen entrat encara els torts, indigná a Batiste fins el punt de dirli á Malagana: -Vesten d´así, animal, que per si tu fas porra, te trenque una costella.

Arisonat de temor, l´hóme sen torná al póble.

Al quedarse asoles l´alcade, resolgué apurar el mijos que la afició aprofita pera atraure als torts al apuntar el día. Tragué un espillet y un suro cremat de la boljaca, se posá al cap un mocador roig, se pintá de negre la punta del nás, y dos redolins en les galtes, y de eixa conformitat se posá dabant del musól. L´animalet, asustat de vore aquella malaventura, li prengué pór y comensá á pegar chillits, que era lo que Batiste volía.

Algúns torts inocents ó predestinats, entraren al reclam, pero el musól segurament reconegue al amo al vindre la claror y callá. Pera poder omplir una sistella de torts, era precis feli creure al musol que Batiste era un dimóni ú cósa semblant, y oblidantse de la seua importancia caciquil, escomensá á ferli momos y carases y á pegar bots y cabrioles. L´animalet degué creure que alló era una cósa del atre mon- com ú haguera cregut cuantsevol que ú haguera vist- y comensá a gemecar tant oportunament, que un éstol de torts entrá en la paransa.

Com els reclams de les gabies, el musól y éll havien cumplit sa missió, resolgué Batiste matar el cuc en la bota del aiguardent.

Corrien once y el alcalde no havía paregut per sa casa. La muller asustada, enviá á buscarlo á Malagana. Pero temoric éste de rebre alguna garrotá si era el primer que l´enterava de que la casera havía segut roin, va fer la ensa y no aná.

Un vól de campanes sorprengué á tot el póble, inclús al retor, que no s´esplicaba la rahó del volteig.

Uns esporgadors que en l´hora de almorsar havíen entrat en el parany del alcalde l ´havíen encontrat mort de la conformitat mes ridicula.

Estés en una escala duien, entre les rialles y burles de la gent, les despulles de aquella máixquera que hóres abáns dominava tot el poble.

L´escolá no trová atre módo de exteriorisar el sentiment de els veins mes que tirant les campanes al vol.

Extracte del libre de comptes, de Don Jose Ruiz de Lihori (Baró d´Alcahalí), publicat l´any 1.905.
Cortesía de la Biblioteca Valenciana i la Asociacio d´amics de Mainhadt d´Alcalà de Xivert.

 

 

 

Tweetear